L’objecte que he escollit és el filferro.

Tinc records del que feia el meu avi al poble.

Abans de recollir les eines del que li deia el seu “kabuff” sempre les deixava com noves abans de posarles a lloc amb una paciencia molt calmada més aviat analítica del que feia.

El filferro no és només un material; és el “comodí” de la vella escola que ho lligava tot quan no hi havia peces de recanvi.

Un mànec d’una vella cisalla que ballava quedava immòbil amb unes quantes voltes ben donades, una molla perduda se substituïa per un espiral fet a mà.

Bons records, trobo que és un bon inici de projecte.

He escollit treballar amb unes espardenyes catalanes, un objecte quotidià amb una forta càrrega cultural vinculada al territori, la tradició i la identitat. Seguiré l’estratègia d’alteració d’un objecte existent mantenint-lo reconeixible. La intervenció consistirà a fer que de la sola de les espardenyes emergeixin arrels fetes amb fibres d’espart i corda desfeta que les fixin al terra. Així, un objecte pensat per caminar es transforma en una imatge d’arrelament al territori, a la tradició i a la cultura.

He triat els xiclets perquè son banals i provoquen rebuig. El xiclet mastegat ens provoca repulsió quan ens els trobem enganxats al terra, una barana o sota una cadira perquè ens remet a la intimitat aliena, a la saliva d’algú altre.

També penso en la seva forma (un cop mastegada) semblant a unes vísceres a una forma orgànica creada per les dents de forma involuntària, és un rastre propi, com una petjada.

ESCULTURA INVOLUNTÀRIA:
El xiclet és el resultat d’una acció mecànica i subconscient (mastegar). M’interessa com un element industrial i geomètric es converteix en una forma orgànica a través del cos.

Treballar amb un objecte que tothom coneix però ningú vol mirar. És un residu que conserva la “petjada” de la boca, de les paraules, de la veu. Un límit, entre el jo i l’exterior, la deixalla.

REPTE DE LA MIMESI:
Triar un objecte tan petit i aparentment insignificant em permet centrar-me en el detall i en com la repetició (la sèrie) pot transformar una deixalla en un conjunt escultòric amb entitat pròpia.

DESCRIPCIÓ DE L’OBJECTE

Morfologia: El xiclet mastegat és una massa amorfa, irregular i asimètrica. Presenta una topografia complexa de plecs, buits i textures poroses, resultat de la pressió dental, la cavitat bucal i llengua. L’objecte deixa de ser anònim per esdevenir el testimoni d’una experiència humana invisible.

Cromatisme i tacte: Originàriament té colors artificials i lluminosos que, amb l’ús, es tornen opacs. El seu estat natural és viscós i elàstic, una propietat que el fa enganxós i per tant, invasiu.

Simbolisme: Descric l’objecte com un cadàver d’un moment de consum; una resta d’ADN encapsulada en una matèria sintètica que trigarà anys en degradar-se.

QUAN, COM I PERQUÈ?

Objecte de transició: El xiclet és un objecte dissenyat per no ser empassat ni conservat. La seva única funció és ser destruir i descartat. És el paradigma de l’obsolescència immediata.

Oralitat i desig: L’usem per calmar l’ansietat, per plaer momentani o per convensió social, com el mal alè. És un objecte que “enganya” el cos: masteguemi no mengem.

L’aspirant ha de ser el més fidel possible, reproduint les marques de les dents i la llengua. La cera, per la seva transparència i plasticitat, pot ser un material que m’ajudi a evocar que l’objecte perd el seu significat de deixalla, resta, brossa.. per a arribar a observar-ho com un objecte sagrat, delicat, com les espelmes. Com si es tractes d’unes joies. La cera seria l’antítesi del material xiclós elàstic i sintètic, perquè es natural, delicada (tot i la seva plasticitat quan s’escalfa) i es trenca.

Mantindria la escala real perquè m’agradaria que es veiessin com fòssils o joies.

#mimesi #materialitat #ductilitat #resignificació #troballa #brossa #quotidià #abjecte #translucidesa #fossilització #rastre #empremta #desplaçament #residu #estetització del fàstic #memòria #oralitat

Vivint tant a prop del bosc, la meva idea inicial va ser utilitzar la vegetació com a punt de partida. En un principi, volia anar cap a l’aglà, per la seva forma simètrica, i la personificació que pot tenir amb el seu “barret”. Però per temporada, vaig haver de reenfocar la natura del meu objecte.

La pinya em va semblar com una evidència, en aquest cas, la pinya tancada com aquesta, s’apropava de la meva idea primitiva.

La pinya és un dels elements naturals més conegut i proper de la zona mediterrània. No hi ha gairebé ningú que no pot reconèixer una pinya a primera vista. La banalitat de l’objecte, d’una banda, però també la seva càrrega simbòlica. El pi amb la permanència de les seves fulles i la densitat de la seva resina és generalment associat a la immortalitat la seva fruita vista com: “La permanència de la vida vegetativa”* (Diccionnaire des symboles /Jean Chevalier et Alain Gheerbrant)

I és aquest tàndem entre el que és efímer i el que és permanent que m’agradaria desenvolupar en aquest primer repte.

#efímer

#permanent

#regeneració

“Stiletto” Un invent masculí per a la dona.

En aquest primer repte em proposo crear una peça a partir de la modificació d’un objecte. Es tracta d’una sabata de taló d’agulla o Stiletto amb un més que evident poc ús. I què hi fa al meu sabater? En quin moment he sentit la necessitat d’adquirir aquest #símbol de la feminitat entesa des del #cànon social establert? No en soc conscient, però he decidit endinsar-me una mica en aquesta recerca de buscar els “perquès”. Per què tinc la sabata? Per què l’#agulla? Per què el xarol i el vermell? Per què no l’he utilitzat?

DESCRIPCIÓ DE L’OBJECTE

La sabata mostrada és un sabató de taló d’agulla d’un vermell intens, fabricat en pell de xarol, fet que li confereix una superfície llisa, brillant i reflectant. Presenta una puntera molt afilada, allargada, que estilitza visualment el peu i accentua una línia elegant i sofisticada. El taló és alt, molt prim i rectilini, característic del taló d’agulla, amb una alçada pronunciada de 10cm que eleva el cos i #modifica la postura. La sola és fina i de color clar, de cuir sintètic, contrastant amb l’exterior vermell de la sabata. El disseny és tancat, sense cap element decoratiu afegit, cosa que reforça una #estètica minimalista però contundent, on el protagonisme recau en el color, la forma extrema i la brillantor del material. En conjunt, és una sabata concebuda per destacar visualment i transmetre elegància, poder i #sensualitat.

Altrament, trobo interessant fer constar una breu contextualització de les diferents dimensions que conformen aquest objecte per tal d’entendre’l en la seva globalitat:

LA SABATA

Les sabates de taló tenen el seu origen en el món masculí, especialment a l’Orient Mitjà dels segles XIV i XV, on eren utilitzades per cavallers, i es van introduir a Europa a través del comerç i les aliances militars, convertint-se ràpidament en un símbol de poder i estatus entre l’aristocràcia. A l’Europa moderna, figures com Caterina de Mèdici i Lluís XIV van impulsar-ne la moda: la primera com a gest d’afirmació personal i social, i el segon com a eina de control simbòlic de la noblesa, associant el taló —especialment el vermell— al luxe i a l’autoritat. Tot i que durant un temps els talons van ser majoritàriament masculins, al segle XVIII es van anar vinculant progressivament a la moda femenina, amb formes més estilitzades pensades per idealitzar el cos. La Revolució Francesa va provocar el seu rebuig com a símbol d’opulència aristocràtica, fet que va reforçar la seva associació amb la feminitat. Al segle XX, el taló es consolida definitivament com a accessori femení lligat a la sensualitat i al cinema, mentre que en l’actualitat s’està replantejant com una peça sense gènere, oberta a noves identitats i formes d’expressió

EL COLOR

El vermell ha estat, al llarg de la història de la moda, un color carregat de simbolisme i poder, associat tant a l’autoritat com a la passió. A l’antiguitat i a l’edat mitjana, els tints vermells més intensos eren costosos i difícils d’obtenir, fet que els vinculava a les elits polítiques i religioses, mentre que en èpoques posteriors, especialment a partir del segle XIX, el vermell es consolida com un color de fort impacte visual en la moda urbana i femenina. En el context del segle XX, el vermell passa a expressar audàcia, sensualitat i afirmació individual, convertint-se en una eina visual que atreu la mirada i desafia la neutralitat cromàtica, especialment en peces i accessoris destinats a destacar dins l’espai social.

LA MATÈRIA

El xarol s’inscriu en una llarga tradició d’innovació material iniciada al segle XIX, quan l’envernissat de la pell permeté obtenir una superfície brillant associada al progrés tècnic i al luxe urbà, molt valorada en contextos burgesos i cerimonials.

La pell, base històrica del calçat des de l’antiguitat, manté aquí el seu prestigi com a material noble i durador, però transformada per la indústria moderna per adaptar-se als ritmes de la moda i del consum.

EL SIMBOLISME

El taló d’agulla, desenvolupat plenament a mitjans del segle XX gràcies a l’ús d’estructures metàl·liques internes, reflecteix un moment en què la tecnologia es posa al servei d’una nova estètica de la feminitat: una forma extrema i estilitzada que eleva el cos i simbolitza elegància, poder i sofisticació, alhora que evidencia les tensions històriques entre aparença, gènere i funcionalitat.

LA REALITAT

Els experts asseguren que els talons no són bons per als peus. «Un taló per sobre dels 3 centímetres de base provoca una alteració biomecànica de tot el cos tant estàtica, quan estem dempeus, com en la marxa. Aquestes alteracions biomecàniques afecten l’aparell locomotor, provoquen lesions, dolor i fins i tot coixesa», assenyala África López-Illescas, especialista en Medicina Esportiva.

López-Illescas argumenta que la inestabilitat pot causar alteracions en l’equilibri i en la coordinació: «quan es produeixen modificacions de l’equilibri i la coordinació vol dir que està alterat el sistema nerviós central. El cervell ha de treballar per reequilibrar-se amb una activitat neurosensorial dirigida només a això, la qual cosa provoca una gran fatiga del sistema nerviós central i no es presta la mateixa atenció a altres tasques». (R7, 2017)

Tenint tot l’anterior amb compte i inspirant-me en altres artistes que ja han posat al centre de les seves obres, el taló com a protagonista, la intenció és crear una peça que reflexioni sobre la feminitat (imposada) i com la dona es modela per encabir-s’hi, tot i el més que probable #dolor.

Com diu l’actriu Anna Magnani “És fàcil ser femenina. Tot el que necessites són uns talons d’agulla i un vestit bonic. Però per ser una DONA, has de vestir el teu cervell amb caràcter, personalitat i coratge.”

RESUM DELS TAGS: símbol, cànon, agulla, modificació, estètica, sensualitat, cos, pressió social, feminitat, sacrifici, incomoditat, instrument, imposició, agresió, domini, rigidesa, opresió, incomoditat,  artificialitat i dolor.

BIBLIOGRAFIA

• • López, I. (2019). L’objecte en l’escultura i el seu procés de desmaterialització. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

  • R7. Salut (2017). [Recurs d’aprenentatge]. Recuperat de ://www.regio7.cat/salut/2017/02/28/l-us-excessiu-les-sabates-50327136.html

  • Talens, A. (2019). Matèria / Materialitat [Recurs d’aprenentatge]. Art Toolkit. Universitat Oberta de Catalunya.

  • Universitat Oberta de Catalunya (s.d.). Art Toolkit [Recurs d’aprenentatge]. Recuperat de https://recurs.uoc.edu/art-toolkit/